L'altra cara de la maternitat

Era el primer cop que una persona que ens venia a fer una xerrada no només ens preguntava a tots nosaltres el nom, sinó que volia saber alguna virtut nostra. Quin bon començament, no? Almenys això és el que em va semblar a mi. Crec que deu ser molt diferent parlar a uns "desconeguts" que no conversar amb gent que saps el seu nom i algun tret positiu seu, jo crec que fa molt.
Però bé, aquest no va ser el tema de la xerrada del passat dimarts 15 de juny, sinó el de la maternitat, o més ben dit, com veia la Violeta la maternitat, que és, sens dubte, bastant diferent a com tots la considerem.

No explicaré la seva vida, tal com va fer ella, molt resumidament, ja que crec que la xerrada no anava d'això, però només dir que, al 2005, després de tenir el seu primer fill, va deixar la feina que havia estat fent per dedicar-se única i exclusivament a la maternitat, és a dir, al seu fill recent nascut. Naturalment, no es va quedar de braços creuats sense treballar absolutament de res, sinó que va fer un curset per ser una mara Doula, és a dir, un "càrrec" en el qual ajudes a dones que han estat, són i/o seran mares a resoldre els seus dubtes, donar-los consells, etc. Tal i com va dir la Carla, jo tampoc podria cobrar per fer aquesta feina, però bé, per càrrecs, colors! Tampoc trobo molt bé el fet que una dona, pel sol fet de ser mare, hagi de renunciar a la vida laboral en el seu sentit ampli. No crec que per dedicar-li tot l'amor al teu fill i educar-lo el millor possible hagis de deixar-ho tot i centrar-te només en el teu fill o filla. La Violeta ens va dir que el nadó necessita, únicament, estar als braços de la mare, sentir el seu batec de cor, res més, ni cunes ni cambiadors ni maxicosis. Potser és cert, però aquest no és el meu punt de vista, estic en bastant desacord. No veig per què la mare ha d'abandonar-ho tot pel simple fet de tenir una criatura, sé que ha d'estar mig any o un any sencer cuidant d'ella i atenent a les seves necessitats, però passat aquest temps trobo que la amre es pot incorporar a la seva vida normal, a la que portava abans. No trobo gens bé que només el pare treballi, a casa meva per força han de treballar tant el meu pare com la meva mare, i així ho va fer aquesta última quan vaig néixer jo (sóc la primera filla de dues), i encara més, la meva mare no tenia amb qui deixar-me, ja que els meus avis viuen molt lluny d'aquí i els altres són massa grans com per fer-se càrrec d'un bebé. Aviat es va moure per buscar feina, es va espavilar per deixar-me en mans d'un desconegut ( una cangur i més tard la guarderia) durant les poques hores que treballava i fer-se càrrec de mi durant la resta del dia. És el que hi ha avui en dia, ens hem de guanyar la vida, només uns quants s'ho podran permetre, i a més, si la teva feina t'agrada, no tens per què renunciar-hi. Hi ha temps per tot. I és més, jo penso que tant el meu pare com la meva mare m'han cuidat, estimat i educat tant com han pogut i sabut, i la feina no els ho ha impedit pas. Una mare també té dret a sentir-se útil, no només resignar-se al seu paper de mare. Sé que a països més empobrits això no passa, i les mares dediquen tot el seu temps a cuidar les criatures, però no crec que aquest sigui un motiu de pes per imitar el seu modus vivendi. En canvi, sí que hauríem d'aprendre d'ells altres aspectes...però això ja és un altre tema.

No obstant, sí que coincideixo amb la Violeta en el fet que les mares han d'alimentar els nadons de la llet materna, i allargar-ho el màxim possible, però en canvi no estic gaire d'acord en el que va dir sobre la manera de donar a llum. Ella defensava la manera més natural de parir, és a dir, a casa, de peu, i amb una llevadora que es limitava a ercollir-te el fill quan aquest "queia" pel seu propi pes de la teva vagina. Va criticar la frivolitat dels hospitals a l'hora de tractar amb les mares que donen a llum i també la postura en què et fan posar. La veritat és que jo no crec que sigui ni millor ni pitjor, simplement diferent, ja que potser a casa et sents molt sola i el que vols en aquell moment és suport d'algú; i en un hospital potser t'atenen la mar de bé, tal i com li va ocórrer a la meva mare, segons el seu parer. Estàs més ben atesa i cuidada, però potser, envoltats de tanta tecnologia típica del segle XXI, ens oblidem de l'increïble fet que és donar a llum i ens centrem en si ens farà mal, si el doctor ho farà bé o no, o si el nen naixerà sense cap malaltia...
Segur que és cert que hi ha moltes coses innecessàries en un part i no ho sabem, però la veritat, trobo més innecesari comprar-se un cotxe i aquell vestit de marca que no pas parir en un hospital. Suposo perquè això encara em queda una miqueta lluny. Potser d'aquí 10 anys penso totalment diferent al que he escrit, o potser no, qui sap, però crec que ja tindré temps de plantejar-me com vull que sigui el meu part. Del que no en tinc cap dubte és que, a part de tenir un fill (o un parell), m'agradaria adoptar-ne un. Però bé, poden passar mil coses abans no m'ho hagi de plantejar sèriament.

"Patos a l'agua!"

Què millor que remullar-te amb aigua ben fresqueta en un dia tan calorós com el passat divendres, dia de la jornada esportiva?
Quan vam elaborar les proves de la gimcama i vam veure que en alguna d'elles els nois i noies havien de passar per l'aigua, ja vam saber que aquell dia poca gent es salvaria d'alguna que altra ruixada. Des dels més petits de 1r d'ESO fins a nosaltres, els de batxillerat, vam poder observar com les persones inscrites a la gimcama quedaven xops de dalt a baix a causa dels globus d'aigua, la manguera o ampolles d'aigua.

A mesura que anava passant el dia, tot semblava molt monòton: els futbolistes al camp de futbol jugant, els jugadors de bàsquet al seu camp, els tenistes a les pistes de tenis i els "gimcaners" voltant per l'institut en busca de les proves. No va ser fins després del pati que la cosa es va animar. Coincidint amb les proves d'aigua de la gimcama, la gent va començar a canviar el rostre de la seva cara: alguns, espantats, es mig queixaven que no volien mullar-se; d'altres, més llançats i aventurers, es morien de ganes de remullar-se, i al cap i a la fi, tothom va acabar amb un somriure d'orella a orella i amb ganes de més xauxa.
La foto mostra una prova que consistia en què part del grup s'havia de col·locar al terra i un membre d'aquest els llançava un globus d'aigua o bé s'untava d'espuma i s'afeitava sobre tots els que estan ajaguts.
Al cap d'uns pocs moments petits i grans carregaven globus i ampolles d'aigua per llançar-les als seus amics o a qualsevol innocent que trobessin, fou tot un espectacle.

Però...què és una jornada esportiva escolar sense aquesta diversió tan estiuenca? Tot sigui per desconnectar de la rutina i gaudir d'un magnífic i assoleiat dia sense llibres ni pissarres, sinó a l'aire lliure i compartint divertides estones amb els companys i companyes!

La felicitat, com tot, és subjectiva...i ben senzilla

Si demanem la definició de "felicitat" a diverses persones, estic segura que totes elles tindran un concepte de felicitat ben diferent. Per a mi, aquests són només 10 possibles definicions del terme "felicitat".
Tal i com dic en el títol, aquí us deixo els meus 10 moments en què em sento plenament feliç, tots ells en escenes quotidianes del dia a dia.

1. El primer que em ve al cap quan penso en la paraula felicitat és el RIURE. És una cosa que jo, personalment, faig servir molt, sempre trobo una excusa per riure: recordant algun temps passat, algun comentari graciós d'aquell noi o noia, la caiguda d'algú, el gest d'aquell nen petit, etc. Cada moment en què esclato a riure (i no són pas pocs), ja em puc considerar feliç. Què hi ha més sincer i bonic que un somriure? I no cal ni parlar dels atacs de riure...

2. A mi, la música, com suposo que igual que a molta gent, em transmet alguna sensació molt profunda que no puc descriure molt bé amb paraules. No em puc imaginar la meva vida sense música, és per això que un dels molts moments en què sóc plenament feliç és quan escolto els meus cantant preferits, sobretot la Tracy Chapman i en Bruce Springsteen, a tot volum. Hi ha vegades, fins i tot, quan estic sola a casa, en què em poso a ballar pel menjador, saltant al sofà i sentint-me, per uns moments, com una artista. Només amb la seva veu i el so d'una guitarra són capaços d'hipnotitzar-me i traslladar-me lluny d'aquí...no sé ben bé a on...

3. Quan descrius un moment de felicitat no vol dir que només duri uns segons, sinó que poden ser un seguit de coses que fan que aquella part del dia et faci feliç. Per exemple, les tardes dels dimarts i dijous, quan vaig en bicicleta a l'academia d'anglès, després vaig a comprar el berenar i, finalment, a la biblioteca a fer deures o, simplement, a llegir aquell llibre que em té captivada i que amago entre els prestatges per tenir-lo localitzat. M'agrada aquesta rutina, no sé molt bé el perquè, però em sento com satisfeta i plenament feliç, però el toc que encara em fa sentir més feliç és mentre, durant tot el recorregut, vaig saludant a gent coneguda i no tan coneguda que em trobo pel camí.

4. Després d'un dia estressant, m'encanta posar-me sota la dutxa, tancar els ulls i concentrar-me única i exclusivament en com les gotes d'aigua calenta entren en contacte i llisquen en la meva pell. Per uns moments, sembla que visqui en un món submarí on la paraula preocupació i estrés no hi tenen lloc.

5. Hi ha algunes nits, normalment entre setmana, dies qualsevols, en què, després de sopar, la meva mare i jo ens quedem xerrant durant una bona estona a taula sobre qualsevol cosa, sense tenir referència del temps, mentre el meu pare i la meva germana estan rient amb algun programa de televisió. M'adono, llavors, que la meva mare també és la meva millor amiga, la persona a qui tinc més confiança, la persona a qui més estimo en aquest món i la qual no només m'ajuda en els mals moments, sinó que SEMPRE hi és, al meu cantó, la que mai em fallarà. No canviaria aquestes nits per res del món.

6. Tothom en té, d'amics i amigues, però potser el que no té molta gent són amigues que no entenen ni de temps ni de distàncies. Encara avui, quan em retrobo després d'un o dos mesos amb les meves amigues de Vilassar i ens abracem i xerrem, sento com si mai hagués marxat del seu cantó, tot i 3 anys després de separar-me d'elles per una distància de més de 40 quilòmetres. No les veig cada dia, però quan ho faig, m'adono que res ha canviat i que aquesta amistat no es trenca amb el pas del temps ni amb la distància. I això em fa enormement feliç.

7. Algunes tardes, quan la meva germana i jo tenim estones lliures i l'ordinador no ens engoleix, ens tanquem a la nostra habitació i comencem a escoltar música, tot cantant les cançons i ballant com si fóssim cantants professionals. És més que una estona de diversió, és la veritable sort de tenir una germana, una amiga, i compartir coses tan senzilles com aquesta.

8. Llevar-me cada matí i, adormida, cansada o enèrgica, contemplo durant uns instants el camp de davant de casa meva que brilla com l'or. Llavors m'adono de la sort que he tingut al venir a viure en un poble com aquest. Llavors m'adono de que val la pena llevar-se i aprofitar el dia i la vida. Llavors m'adono que sóc feliç estant on estic.

9. En una nit gelada d'hivern, anar corrents al llit després de veure la televisió una estona i tapar-me amb els llençols fins a la punta del nas. Quant més freds tinc els peus més somric, perquè també em sento més protegida sota la meva cova.

10. Adonar-me, cada cop que penso en aquests 9 moments, que les coses més valuoses de la vida no es poden comprar amb diners. Potser, tristament, és l'única cosa.

Llàstima que només pugui escriure 10 moments...

La bogeria urbanística...què vindrà després?

Quan he acabat de llegir l'article, el primer que m'ha vingut al cap ha estat un edifici subaquàtic. Malgrat que ho he pensat mig en broma i irònicament, quan he cercat al Google algun edifici d'aquestes característiques, no em creia el que veia. Ni més ni menys que a Dubai es pretén dur a terme la construcció d'un edifici subaquàtic. Farà més feliços als habitants de la ciutat? Bé, em penso que no és ni per a ells,

sinó pels rics turistes. Els que sí que estaran "feliços" seran els responsables d'aquest edifici, a jutjar per la quantitat de diners que ingressaran. Qui no voldria saborejar l'experiència de submergir-se i tocar de peus alhora en un edifici?

Jo penso, no és més bonic passejar tranquil·lament per un bosc i banyar-te en un riu o, sense anar més lluny, visitar aquells edificis que els nostres avantpassats van alçar com pot ser una catedral o les restes d'un amfiteatre romà, que no pas pagar una "burrada" per sentir-se privilegiat al contemplar o entrar en un dels estrambòtics monuments que es descriuen a l'article?

Em pregunto fins on volem arribar, per què volem "innovar" tant, embellir les ciutats amb elements tan superficials només per generar més diners (perquè no ens enganyem, és únic i exclusivament aquest, el motiu pel qual es construeix tot això). Sembla una mena de competició per veure quina és la ciutat que arriba més lluny, la ciutat més "guai" i moderna. I pretenen que caiguem en la temptació. Qui no ha visitat un d'aquests llocs, o senzillament s'ha quedat uns instants mirant alguna fotografia d'aquests? Gairebé ningú. Conscient o inconscientment, tal i com molt bé afirma Comadira, ens entabanen. No és d'estranyar, el món occidental va pel camí fàcil i còmode, per això és molt més senzill babejar davant l'òpera de Sidney o el museu Guggeinheim de Bilbao, o mirar un partit de futbol amb una bona cervesa al cantó, que no pas parar-se a rumiar sobre com va el món, sobre què volen que fem i què no, sobre si ens manipulen o no, sobre si actuem com comparses d'una gran rua o si som prou llestos per deslliurar-nos-en.

El que és ben clar, com també afirma l'articulista, és que ni la misèria, ni la corrupció, ni la incompetència desapareixeran per si soles. Però això ja depen de cadascú, pots triar entre actuar com un rei despòtic dins la societat o bé aportar el teu gra de sorra en fer d'aquest, un món més just. I un dels molts primers passos és no caure en la temptació de meravellar-se quan ens imposen aquests "bells" monuments.

Tots plegats, estem tots bojos...m'agradaria saber què vindrà després...El més greu és que no se m'acut absolutament res, perquè la nostra avarícia ho està "assolint" tot, això sí, deixant de banda els problemes més humans i els que afecten a la majoria. Una mica trist, no?

Talent, treball i diners

De John Rockefeller a Amancio Ortega: cómo triunfar en esta vida sin abrir un libro

No sé quina és la intenció de l'article, si fer veure als joves que el triomf en la vida no sempre va acompayat d'estudis i tot el que implica això, o bé criticar una colla d'analfabets que sense tenir formació han aconseguit que els seus noms ressonin per tot el món, juntament amb els seus "invents". Crec que tot deu ser el mateix.

Aquest article m'ha fet dubtar i he cercat alguns dels noms que se citen a l'article per comprovar que cap d'aquests homes tenen grans estudis. I el més lamentable ha estat que és cert.

Aquí deixo dos dels 43 comentaris que s'han fet sobre l'article:

"Este es una artículo de excepciones, y da para mucho.
Que hagan otro sobre fumadores de varias cajetillas que llegan a ancianos [Carrillo por ejemplo], obesos a los que nunca les da un ataque al corazón. De conductores borrachos que nunca tienen un accidente o de deportistas de riesgo que nunca se han roto ni un hueso.
Acabaremos deseando para nuestros hijos que no estudien, que fumen, sean obesos, que conduzcan copeados y hagan deportes de riesgo sin protección, ahhh y si quieren tontear con las drogas no problem, que sean como los Rolling!!!!"


***********

"Un artículo frívolo y superficial en el que se habla de “una mezcla de talento, trabajo y suerte” como si eso fueran cosas al alcance de cualquiera que se consiguen en la tienda de la esquina.

Estoy segura de que estas personas también habrían triunfado si hubieran tenido estudios . Probablemente, estas personas, que no tienen un pelo de tontas, sienten y lamentan en su fuero interno las lagunas en su formación. A muchos de ellos les dejan indiferentes los placeres que da la cultura. Personalmente me importa un comino tener un bolso de 3.000 euros y en cambio sí disfruto con un buen libro o una buena exposición o un edificio bonito. Así como el bolso de 3.000 euros no está al alcance de mi bolsillo, hay obras que no están a la altura de su sensibilidad artística y eso, señores, es, en mi opinión, una gran carencia.

El primer error del articulista es confundir éxito con dinero y la pregunta que yo lanzo al foro es, ¿qué es el éxito?

El éxito se puede tener en algunos aspectos de la vida y no en otros como el emocional o el familiar, por ejemplo.

El éxito se puede tener en el mundo académico y no va acompañado de la riqueza económica. Éxito tuvo Teresa de Calcuta creando una red de solidaridad impresionante para los parias de la India, como lo tuvo Vicente Ferrer con más estudios y preparación que la monja.

Éxito tienen muchos padres educando a sus hijos y formándolos para que sean ciudadanos de bien.

Éxito tienen muchos cirujanos y médicos generales que salvan vidas todos los días y que no podrían hacerlo si no hubieran pasado por las facultades de medicina.

Éxito tienen los alumnos con síndrome de Down que consiguen un título universitario desafiando y superando todas las barreras académicas y sociales.

Éxito tienen millones de personas que tienen la oportunidad de estudiar y aprender y la aprovechan con gran esfuerzo personal. Pero esos no salen en los periódicos."

Jo no tinc més a dir, comparteixo l'opinió d'aquestes persones.

Vols guanyar diners ràpidament?

Amb aquesta pregunta que enganxa tant als humans, l'ONCE vol incitar-nos a clicar sobre la seva publicitat exposada al diari El País. Es tracta d'un anunci d'aqusta associació en què convida al públic participar en un dels seus concursos per guanyar diners, el "GanaYa!" Quan cliques a l'anunci sembla que et transportis en un món ple d'il·lusió i fa que vegis que tot és molt fàcil a l'hora de guanyar diners, però òbviament sabem que no és així. És per aquest motiu que el target d'aquesta fantasiosa publicitat és un públic que va des del jovent fins a gent gran, això sí, que no tingui gaire a fer i no sigui molt culte, ja que una persona amb una mica de seny no cauria a la temptació de participar-hi. També és cert que no perds res en participar-hi, però crec que no val gaire la pena i hi ha coses més interessants en què gastar el teu temps.

El seu lema o eslògan, "Ahora sí que sí", s'injecta en el nostre subconscient i, conscient o inconscientment, pensem en la possibilitat de participar-hi, fer-ho o no fer-ho és una altra qüestió. Ens volen fer crure que podem guanyar diners ràpid i fàcilment, però tots sabem que no és així, però la nostra esperança, il·lusió, avarícia, inquietud -digue-m'ho com vulguem- fa que molts de nosaltres caiguem en la temptació.

Si a algú li toca el premi, que m'ho faci saber i esborraré aquesta entrada.

Què en farem, d'aquesta colla?!

Que si la meuca de la meva veïna; que si les bagasses del carrer abandonat de davant; que si la colla de marfantes joves que van pel món exhibint la seva pell; que si la meretriu de la meva sogra, que sembla que em vol fer la vida impossible, i aquest món que cada cop està més ple de maturrangues!