L'altra cara de la maternitat

Era el primer cop que una persona que ens venia a fer una xerrada no només ens preguntava a tots nosaltres el nom, sinó que volia saber alguna virtut nostra. Quin bon començament, no? Almenys això és el que em va semblar a mi. Crec que deu ser molt diferent parlar a uns "desconeguts" que no conversar amb gent que saps el seu nom i algun tret positiu seu, jo crec que fa molt.
Però bé, aquest no va ser el tema de la xerrada del passat dimarts 15 de juny, sinó el de la maternitat, o més ben dit, com veia la Violeta la maternitat, que és, sens dubte, bastant diferent a com tots la considerem.

No explicaré la seva vida, tal com va fer ella, molt resumidament, ja que crec que la xerrada no anava d'això, però només dir que, al 2005, després de tenir el seu primer fill, va deixar la feina que havia estat fent per dedicar-se única i exclusivament a la maternitat, és a dir, al seu fill recent nascut. Naturalment, no es va quedar de braços creuats sense treballar absolutament de res, sinó que va fer un curset per ser una mara Doula, és a dir, un "càrrec" en el qual ajudes a dones que han estat, són i/o seran mares a resoldre els seus dubtes, donar-los consells, etc. Tal i com va dir la Carla, jo tampoc podria cobrar per fer aquesta feina, però bé, per càrrecs, colors! Tampoc trobo molt bé el fet que una dona, pel sol fet de ser mare, hagi de renunciar a la vida laboral en el seu sentit ampli. No crec que per dedicar-li tot l'amor al teu fill i educar-lo el millor possible hagis de deixar-ho tot i centrar-te només en el teu fill o filla. La Violeta ens va dir que el nadó necessita, únicament, estar als braços de la mare, sentir el seu batec de cor, res més, ni cunes ni cambiadors ni maxicosis. Potser és cert, però aquest no és el meu punt de vista, estic en bastant desacord. No veig per què la mare ha d'abandonar-ho tot pel simple fet de tenir una criatura, sé que ha d'estar mig any o un any sencer cuidant d'ella i atenent a les seves necessitats, però passat aquest temps trobo que la amre es pot incorporar a la seva vida normal, a la que portava abans. No trobo gens bé que només el pare treballi, a casa meva per força han de treballar tant el meu pare com la meva mare, i així ho va fer aquesta última quan vaig néixer jo (sóc la primera filla de dues), i encara més, la meva mare no tenia amb qui deixar-me, ja que els meus avis viuen molt lluny d'aquí i els altres són massa grans com per fer-se càrrec d'un bebé. Aviat es va moure per buscar feina, es va espavilar per deixar-me en mans d'un desconegut ( una cangur i més tard la guarderia) durant les poques hores que treballava i fer-se càrrec de mi durant la resta del dia. És el que hi ha avui en dia, ens hem de guanyar la vida, només uns quants s'ho podran permetre, i a més, si la teva feina t'agrada, no tens per què renunciar-hi. Hi ha temps per tot. I és més, jo penso que tant el meu pare com la meva mare m'han cuidat, estimat i educat tant com han pogut i sabut, i la feina no els ho ha impedit pas. Una mare també té dret a sentir-se útil, no només resignar-se al seu paper de mare. Sé que a països més empobrits això no passa, i les mares dediquen tot el seu temps a cuidar les criatures, però no crec que aquest sigui un motiu de pes per imitar el seu modus vivendi. En canvi, sí que hauríem d'aprendre d'ells altres aspectes...però això ja és un altre tema.

No obstant, sí que coincideixo amb la Violeta en el fet que les mares han d'alimentar els nadons de la llet materna, i allargar-ho el màxim possible, però en canvi no estic gaire d'acord en el que va dir sobre la manera de donar a llum. Ella defensava la manera més natural de parir, és a dir, a casa, de peu, i amb una llevadora que es limitava a ercollir-te el fill quan aquest "queia" pel seu propi pes de la teva vagina. Va criticar la frivolitat dels hospitals a l'hora de tractar amb les mares que donen a llum i també la postura en què et fan posar. La veritat és que jo no crec que sigui ni millor ni pitjor, simplement diferent, ja que potser a casa et sents molt sola i el que vols en aquell moment és suport d'algú; i en un hospital potser t'atenen la mar de bé, tal i com li va ocórrer a la meva mare, segons el seu parer. Estàs més ben atesa i cuidada, però potser, envoltats de tanta tecnologia típica del segle XXI, ens oblidem de l'increïble fet que és donar a llum i ens centrem en si ens farà mal, si el doctor ho farà bé o no, o si el nen naixerà sense cap malaltia...
Segur que és cert que hi ha moltes coses innecessàries en un part i no ho sabem, però la veritat, trobo més innecesari comprar-se un cotxe i aquell vestit de marca que no pas parir en un hospital. Suposo perquè això encara em queda una miqueta lluny. Potser d'aquí 10 anys penso totalment diferent al que he escrit, o potser no, qui sap, però crec que ja tindré temps de plantejar-me com vull que sigui el meu part. Del que no en tinc cap dubte és que, a part de tenir un fill (o un parell), m'agradaria adoptar-ne un. Però bé, poden passar mil coses abans no m'ho hagi de plantejar sèriament.

"Patos a l'agua!"

Què millor que remullar-te amb aigua ben fresqueta en un dia tan calorós com el passat divendres, dia de la jornada esportiva?
Quan vam elaborar les proves de la gimcama i vam veure que en alguna d'elles els nois i noies havien de passar per l'aigua, ja vam saber que aquell dia poca gent es salvaria d'alguna que altra ruixada. Des dels més petits de 1r d'ESO fins a nosaltres, els de batxillerat, vam poder observar com les persones inscrites a la gimcama quedaven xops de dalt a baix a causa dels globus d'aigua, la manguera o ampolles d'aigua.

A mesura que anava passant el dia, tot semblava molt monòton: els futbolistes al camp de futbol jugant, els jugadors de bàsquet al seu camp, els tenistes a les pistes de tenis i els "gimcaners" voltant per l'institut en busca de les proves. No va ser fins després del pati que la cosa es va animar. Coincidint amb les proves d'aigua de la gimcama, la gent va començar a canviar el rostre de la seva cara: alguns, espantats, es mig queixaven que no volien mullar-se; d'altres, més llançats i aventurers, es morien de ganes de remullar-se, i al cap i a la fi, tothom va acabar amb un somriure d'orella a orella i amb ganes de més xauxa.
La foto mostra una prova que consistia en què part del grup s'havia de col·locar al terra i un membre d'aquest els llançava un globus d'aigua o bé s'untava d'espuma i s'afeitava sobre tots els que estan ajaguts.
Al cap d'uns pocs moments petits i grans carregaven globus i ampolles d'aigua per llançar-les als seus amics o a qualsevol innocent que trobessin, fou tot un espectacle.

Però...què és una jornada esportiva escolar sense aquesta diversió tan estiuenca? Tot sigui per desconnectar de la rutina i gaudir d'un magnífic i assoleiat dia sense llibres ni pissarres, sinó a l'aire lliure i compartint divertides estones amb els companys i companyes!

La felicitat, com tot, és subjectiva...i ben senzilla

Si demanem la definició de "felicitat" a diverses persones, estic segura que totes elles tindran un concepte de felicitat ben diferent. Per a mi, aquests són només 10 possibles definicions del terme "felicitat".
Tal i com dic en el títol, aquí us deixo els meus 10 moments en què em sento plenament feliç, tots ells en escenes quotidianes del dia a dia.

1. El primer que em ve al cap quan penso en la paraula felicitat és el RIURE. És una cosa que jo, personalment, faig servir molt, sempre trobo una excusa per riure: recordant algun temps passat, algun comentari graciós d'aquell noi o noia, la caiguda d'algú, el gest d'aquell nen petit, etc. Cada moment en què esclato a riure (i no són pas pocs), ja em puc considerar feliç. Què hi ha més sincer i bonic que un somriure? I no cal ni parlar dels atacs de riure...

2. A mi, la música, com suposo que igual que a molta gent, em transmet alguna sensació molt profunda que no puc descriure molt bé amb paraules. No em puc imaginar la meva vida sense música, és per això que un dels molts moments en què sóc plenament feliç és quan escolto els meus cantant preferits, sobretot la Tracy Chapman i en Bruce Springsteen, a tot volum. Hi ha vegades, fins i tot, quan estic sola a casa, en què em poso a ballar pel menjador, saltant al sofà i sentint-me, per uns moments, com una artista. Només amb la seva veu i el so d'una guitarra són capaços d'hipnotitzar-me i traslladar-me lluny d'aquí...no sé ben bé a on...

3. Quan descrius un moment de felicitat no vol dir que només duri uns segons, sinó que poden ser un seguit de coses que fan que aquella part del dia et faci feliç. Per exemple, les tardes dels dimarts i dijous, quan vaig en bicicleta a l'academia d'anglès, després vaig a comprar el berenar i, finalment, a la biblioteca a fer deures o, simplement, a llegir aquell llibre que em té captivada i que amago entre els prestatges per tenir-lo localitzat. M'agrada aquesta rutina, no sé molt bé el perquè, però em sento com satisfeta i plenament feliç, però el toc que encara em fa sentir més feliç és mentre, durant tot el recorregut, vaig saludant a gent coneguda i no tan coneguda que em trobo pel camí.

4. Després d'un dia estressant, m'encanta posar-me sota la dutxa, tancar els ulls i concentrar-me única i exclusivament en com les gotes d'aigua calenta entren en contacte i llisquen en la meva pell. Per uns moments, sembla que visqui en un món submarí on la paraula preocupació i estrés no hi tenen lloc.

5. Hi ha algunes nits, normalment entre setmana, dies qualsevols, en què, després de sopar, la meva mare i jo ens quedem xerrant durant una bona estona a taula sobre qualsevol cosa, sense tenir referència del temps, mentre el meu pare i la meva germana estan rient amb algun programa de televisió. M'adono, llavors, que la meva mare també és la meva millor amiga, la persona a qui tinc més confiança, la persona a qui més estimo en aquest món i la qual no només m'ajuda en els mals moments, sinó que SEMPRE hi és, al meu cantó, la que mai em fallarà. No canviaria aquestes nits per res del món.

6. Tothom en té, d'amics i amigues, però potser el que no té molta gent són amigues que no entenen ni de temps ni de distàncies. Encara avui, quan em retrobo després d'un o dos mesos amb les meves amigues de Vilassar i ens abracem i xerrem, sento com si mai hagués marxat del seu cantó, tot i 3 anys després de separar-me d'elles per una distància de més de 40 quilòmetres. No les veig cada dia, però quan ho faig, m'adono que res ha canviat i que aquesta amistat no es trenca amb el pas del temps ni amb la distància. I això em fa enormement feliç.

7. Algunes tardes, quan la meva germana i jo tenim estones lliures i l'ordinador no ens engoleix, ens tanquem a la nostra habitació i comencem a escoltar música, tot cantant les cançons i ballant com si fóssim cantants professionals. És més que una estona de diversió, és la veritable sort de tenir una germana, una amiga, i compartir coses tan senzilles com aquesta.

8. Llevar-me cada matí i, adormida, cansada o enèrgica, contemplo durant uns instants el camp de davant de casa meva que brilla com l'or. Llavors m'adono de la sort que he tingut al venir a viure en un poble com aquest. Llavors m'adono de que val la pena llevar-se i aprofitar el dia i la vida. Llavors m'adono que sóc feliç estant on estic.

9. En una nit gelada d'hivern, anar corrents al llit després de veure la televisió una estona i tapar-me amb els llençols fins a la punta del nas. Quant més freds tinc els peus més somric, perquè també em sento més protegida sota la meva cova.

10. Adonar-me, cada cop que penso en aquests 9 moments, que les coses més valuoses de la vida no es poden comprar amb diners. Potser, tristament, és l'única cosa.

Llàstima que només pugui escriure 10 moments...