L'altra cara de la maternitat

Era el primer cop que una persona que ens venia a fer una xerrada no només ens preguntava a tots nosaltres el nom, sinó que volia saber alguna virtut nostra. Quin bon començament, no? Almenys això és el que em va semblar a mi. Crec que deu ser molt diferent parlar a uns "desconeguts" que no conversar amb gent que saps el seu nom i algun tret positiu seu, jo crec que fa molt.
Però bé, aquest no va ser el tema de la xerrada del passat dimarts 15 de juny, sinó el de la maternitat, o més ben dit, com veia la Violeta la maternitat, que és, sens dubte, bastant diferent a com tots la considerem.

No explicaré la seva vida, tal com va fer ella, molt resumidament, ja que crec que la xerrada no anava d'això, però només dir que, al 2005, després de tenir el seu primer fill, va deixar la feina que havia estat fent per dedicar-se única i exclusivament a la maternitat, és a dir, al seu fill recent nascut. Naturalment, no es va quedar de braços creuats sense treballar absolutament de res, sinó que va fer un curset per ser una mara Doula, és a dir, un "càrrec" en el qual ajudes a dones que han estat, són i/o seran mares a resoldre els seus dubtes, donar-los consells, etc. Tal i com va dir la Carla, jo tampoc podria cobrar per fer aquesta feina, però bé, per càrrecs, colors! Tampoc trobo molt bé el fet que una dona, pel sol fet de ser mare, hagi de renunciar a la vida laboral en el seu sentit ampli. No crec que per dedicar-li tot l'amor al teu fill i educar-lo el millor possible hagis de deixar-ho tot i centrar-te només en el teu fill o filla. La Violeta ens va dir que el nadó necessita, únicament, estar als braços de la mare, sentir el seu batec de cor, res més, ni cunes ni cambiadors ni maxicosis. Potser és cert, però aquest no és el meu punt de vista, estic en bastant desacord. No veig per què la mare ha d'abandonar-ho tot pel simple fet de tenir una criatura, sé que ha d'estar mig any o un any sencer cuidant d'ella i atenent a les seves necessitats, però passat aquest temps trobo que la amre es pot incorporar a la seva vida normal, a la que portava abans. No trobo gens bé que només el pare treballi, a casa meva per força han de treballar tant el meu pare com la meva mare, i així ho va fer aquesta última quan vaig néixer jo (sóc la primera filla de dues), i encara més, la meva mare no tenia amb qui deixar-me, ja que els meus avis viuen molt lluny d'aquí i els altres són massa grans com per fer-se càrrec d'un bebé. Aviat es va moure per buscar feina, es va espavilar per deixar-me en mans d'un desconegut ( una cangur i més tard la guarderia) durant les poques hores que treballava i fer-se càrrec de mi durant la resta del dia. És el que hi ha avui en dia, ens hem de guanyar la vida, només uns quants s'ho podran permetre, i a més, si la teva feina t'agrada, no tens per què renunciar-hi. Hi ha temps per tot. I és més, jo penso que tant el meu pare com la meva mare m'han cuidat, estimat i educat tant com han pogut i sabut, i la feina no els ho ha impedit pas. Una mare també té dret a sentir-se útil, no només resignar-se al seu paper de mare. Sé que a països més empobrits això no passa, i les mares dediquen tot el seu temps a cuidar les criatures, però no crec que aquest sigui un motiu de pes per imitar el seu modus vivendi. En canvi, sí que hauríem d'aprendre d'ells altres aspectes...però això ja és un altre tema.

No obstant, sí que coincideixo amb la Violeta en el fet que les mares han d'alimentar els nadons de la llet materna, i allargar-ho el màxim possible, però en canvi no estic gaire d'acord en el que va dir sobre la manera de donar a llum. Ella defensava la manera més natural de parir, és a dir, a casa, de peu, i amb una llevadora que es limitava a ercollir-te el fill quan aquest "queia" pel seu propi pes de la teva vagina. Va criticar la frivolitat dels hospitals a l'hora de tractar amb les mares que donen a llum i també la postura en què et fan posar. La veritat és que jo no crec que sigui ni millor ni pitjor, simplement diferent, ja que potser a casa et sents molt sola i el que vols en aquell moment és suport d'algú; i en un hospital potser t'atenen la mar de bé, tal i com li va ocórrer a la meva mare, segons el seu parer. Estàs més ben atesa i cuidada, però potser, envoltats de tanta tecnologia típica del segle XXI, ens oblidem de l'increïble fet que és donar a llum i ens centrem en si ens farà mal, si el doctor ho farà bé o no, o si el nen naixerà sense cap malaltia...
Segur que és cert que hi ha moltes coses innecessàries en un part i no ho sabem, però la veritat, trobo més innecesari comprar-se un cotxe i aquell vestit de marca que no pas parir en un hospital. Suposo perquè això encara em queda una miqueta lluny. Potser d'aquí 10 anys penso totalment diferent al que he escrit, o potser no, qui sap, però crec que ja tindré temps de plantejar-me com vull que sigui el meu part. Del que no en tinc cap dubte és que, a part de tenir un fill (o un parell), m'agradaria adoptar-ne un. Però bé, poden passar mil coses abans no m'ho hagi de plantejar sèriament.