
Joan Coromines i Vigneaux va obrir els ulls per primer cop a Barcelona l'any 1905. Fill de Pere Coromines i Montanyà, un polític catalanista molt crític autor de La vida austera, manual que Joan Coromines es va fer seu quan fou gran. Aquest últim, de jove va escriure una carta a Pompeu Fabra, el qual l'introduí al 1930 a les oficines lexicogràfiques de l'Institut.
Tota la seva vida estigué recorrent món i investigant la llengua d'allà on anava. El seu profund domini del català, el castellà, i l'occità, així com també de la romanística, la lingüística indoeuropea i l'aràbiga, el convertí en un dels principals lingüistes romànics reconeguts mundialment.
L'any 1939 s'exilià a Cuyo, Argentina, on ensenyà llatí i castellà. Més tard es desplaçà a Chicago, on va fer de professor fins a la jubilació.
Les seves constants bàsiques en la seva producció són la lexicografia, l'etimologia i l'onomàstica (topònims i antropònims). Les dues primeres destaquen per les obres Diccionario etimológico de la lengua castellana, i posteriorment el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana; quant a l'onomàstica, destaca l'Onomasticon Cataloniae, un recull onomàstic exhaustiu de les terres catalanes explicat des d'un punt de vista etimològic i lingüístic (els topònims recollits passen de 400.000 i es van publicar en sis volums).
Col·laborà, també, en le nomenclàtor de municipis catalans que adoptà la Generalitat de Catalunya.
Amb tot això, no és d'estranyar que Coromines rebés diverses distincions honorífiques, les quals reconeixen la immensa tasca que va dur a terme per a la consolidació de la llengua catalana durant el segle XX en tots els àmbits. Finà a Pineda el 1997.
Molt bé, tens el blog al dia.
ResponderEliminar