Íngrid Betancourt, guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia 2008

Íngrid Betancourt va néixer a Bogotà, capital de Colòmbia, el 25 de desembre de 1956.
És una política colombiana, ex-senadora i activista anti-corrupció. Betancourt va esdevenir mundialment famosa arran del seu llarg segrest per part de la guerrilla de les FARC que la varen tenir retinguda entre el 23 de febrer de 2002 i el 2 de juliol de 2008, quan va ser alliberada per l'exèrcit colombià amb 14 hostatges més. El seu segrest començà arran de la campanya per les eleccions presidencials de 2002 en les que ella es presentava com a candidata pel partit verd. Malgrat les recomanacions del govern, Íngrid volgué fer un acte de campanya en una zona amb una gran activitat guerrillera. El seu segrest de 2321 dies fou àmpliament difós en gran quantitat de mitjans arreu del món, en part degut a la seva nacionalitat francesa.

El setembre de 2008 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia en reconeixement de la seva fortalesa, dignitat i valentia pel seus anys de captiveri, tot i que també ha rebut molts altres premis i nomenaments internacionals.





Sens dubte, un grandíssim discurs. Ben diferent al discurs que Quim Monzó va elaborar per a la fira del llibre de Frankfurt, el qual el podríem anomenar anti-discurs, ja que ell mateix va deixar clar que la seva intenció no era fer cap discurs a la perfecció, sinó jugar amb les paraules, fer un "discurs" ben diferent i original i deixar el públic bocabadat i amb una sensació de diversió. En canvi, Íngrid Betancourt no pretén en cap moment fer un discurs de caire divertit ni entretingut, aquí les seves paraules s'omplen d'un aire molt més formal i protocolari. Jo, personalment, el definiria com un discurs molt emotiu, ja que no descansa ni un minut de donar les gràcies a la vida, d'haver sortit del seu pitjor malson, de tornar a veure l'esplandor del sol, de tornar a gaudir de la vida i sentir-se afortunada! Es comprova la gran força que tenen les seves paraules, capaces de commoure a qualsevol, ja que també va anomenant a gent del públic i li agraeix alguna que altra cosa. És un discurs sincer, i més que entretenir, l'objectiu és demostrar la seva immensa gratitut, tot i que tingui algunes connotacions com d'advertiment per a la civilització, ens vol fer veure el patiment de la gran quantitat de gent que segueix en captiveri i en unes pèssimes condicions. I és quan parla d'algunes de les seves experiències durant aquells difícils sis anys, com per exemple quan va patir la malària, i es complau amb la quantitat de gent que la pateix.
És interessant la comparació que fa entre la seva situació amb la d'alguna persona que ha travessat el desert i es troba, per fi, amb el desitjat oasi. Queda evident el fort sentiment de llibertat i gratitut.

L'exaltació de tots aquests sentiments són els que no trobem en les paraules de Quim Monzó, per tant, mentre Íngrid Betancourt és més directe i sentimental, el segon dóna prioritat a altres aspectes, així com la cultura catalana, i ho d'una manera més recargolada.
Tots dos discursos són diferents, és innegable, tot i ambdós pretenen donar a conèixer al públic els seus pensaments, sigui de la manera que sigui, mitjançant un do molt valuós, les paraules, que tots dos saben dominar a la perfecció. I és que aquests conjunts de sons combinats entre si donen sentit i són capaces d'emocionar o de divertir a qualsevol que les escolti.

[Les fotografies de la part superior són d'Íngrid Betancourt. La primera després del seu captiveri; la segona, durant aquest.]