Mai oblidaré la temporada que vaig viure en aquell petit però acollidor pis situat al bell mig de l'Eixample o, almenys, tots els individus que formaven part d'aquest, uns personatges amb els quals vaig compartir pis i que eren realment estrafolaris i inquietants que feien de la meva estancia d'estudiant, una experiència inoblidable. La Júlia era la més divertida, però també la més inestable! Mai sabies per on et podia sortir i quan em començava a tirar indirectes de qualsevol mena feia més por que una pedregada. L'Ignasi era el més espavilat, un noi d'aquells ben trempats que sempre anava recitant dites més velles que l'anar a peu amb el seu toc de gràcia tan característic que em va captivar des del primer moment. També recordo perfectament tots els nostres àpats nocturns de divendres nit -si és que no sortíem-, els quals duraven hores! Preparàvem torrades amb pà amb tomàquet amb embotits de tot tipus, a més de pizzes i plats variats que cadascú feia, seguits de les crispetes i tots els dolços que acompanyaven la pel·lícula de la setmana. Aquella nevera algun dia farà un pet com una gla, si tot continua igual!
A més d'aquestes fantàstiques anècdotes, el que em feia sentir feliç i com a casa era que tots tenien un cor com una casa de pagès, cadascú era diferent, però en poc temps me'ls vaig estimar com si fossin de la meva pròpia família.
Mai oblidaré l'expressió que en Pierre em va dir al marxar: "de segur que no trobaràs un pis com aquest, calent com un turró!", amb el seu accent francès que m'encantava. I és que era l'indret més ben escalfat i acollidor en què he estat mai, ja fos per la bona companyia o per les exel·lents característiques climàtiques de l'edifici. De totes maneres, jo em quedo amb la primera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario