Per saber-ne més de...Joan Coromines

Joan Coromines i Vigneaux va obrir els ulls per primer cop a Barcelona l'any 1905. Fill de Pere Coromines i Montanyà, un polític catalanista molt crític autor de La vida austera, manual que Joan Coromines es va fer seu quan fou gran. Aquest últim, de jove va escriure una carta a Pompeu Fabra, el qual l'introduí al 1930 a les oficines lexicogràfiques de l'Institut.

Tota la seva vida estigué recorrent món i investigant la llengua d'allà on anava. El seu profund domini del català, el castellà, i l'occità, així com també de la romanística, la lingüística indoeuropea i l'aràbiga, el convertí en un dels principals lingüistes romànics reconeguts mundialment.
L'any 1939 s'exilià a Cuyo, Argentina, on ensenyà llatí i castellà. Més tard es desplaçà a Chicago, on va fer de professor fins a la jubilació.

Les seves constants bàsiques en la seva producció són la lexicografia, l'etimologia i l'onomàstica (topònims i antropònims). Les dues primeres destaquen per les obres Diccionario etimológico de la lengua castellana, i posteriorment el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana; quant a l'onomàstica, destaca l'Onomasticon Cataloniae, un recull onomàstic exhaustiu de les terres catalanes explicat des d'un punt de vista etimològic i lingüístic (els topònims recollits passen de 400.000 i es van publicar en sis volums).
Col·laborà, també, en le nomenclàtor de municipis catalans que adoptà la Generalitat de Catalunya.

Amb tot això, no és d'estranyar que Coromines rebés diverses distincions honorífiques, les quals reconeixen la immensa tasca que va dur a terme per a la consolidació de la llengua catalana durant el segle XX en tots els àmbits. Finà a Pineda el 1997.

No tot és qüestió de raó!

No sé ben bé per què, però allà on ficu el nas em surten amb que sóc un mestretites! Per exemple, l'altre dia vaig intervenir en una conversa entre amics de la universitat que parlaven sobre els intercanvis de diners entre amics i no sé què històries...i jo hi vaig dir la meva. La meva intervenció va anar més o menys així: Amb els amics ningú vol semblar garrepa, però quan es tracta de donar un econòmic cop de mà, tothom es fa l'enze. En sentir les paraules..."algú em pot deixar 1€ per...?" totes les persones semblen estaquirots. Sembla mentida que aquest tros de metall rodó amb números i la cara d'un terròs sigui capaç de controlar, moltes vegades, el nostre avar caràcter i, altres cops -i no pas pocs-, portar-nos pel mal camí.

Què me'n dieu? A que tinc raó?

Parlem sobre...Pau Vidal

Segons el lingüista Pau Vidal (Barcelona, 1967) ens queden quatre bugades.

«No tornaré a fer mai més de corrector, és la pitjor forma de ser filòleg.»

«sóc profeta lingüista; el que vol dir ensenyar al poble el recte camí de la llengua»

«Sóc massa frívol per fer de lingüista frívol, però també sóc massa seriós per prendre'm la feina de filòleg seriosament.»

Pel que fa al futur de la llengua, Pau Vidal veu molt clar el no-futur del català. Creu que «el bilingüisme mata; el bilingüisme és la mort». I remata: «Ens queden quatre bugades.» Pau Vidal té aquestes coses, pot ser apocalíptic, però amb simpatia, com si fos un dimoni entremaliat de bon cor.

Aquestes són algunes de les frases extretes de l'article de Jaume Vidal que ens explica el contacte que va tenir amb Pau Vidal, per tant, ens trobem davant d'un article molt proper que recorda a l'estructura d'una entrevista, ja que el subjecte del tema és molt present. Sens dubte hi ha un llenguatge molt simple i senzill i només pretén donar una informació sobre en Pau Vidal.

Amb aquestes frases ens podem fer una idea sobre aquest amant de la llengua, en Pau Vidal, el qual afirma, segons el text, tenir un club de fans a Itàlia, cosa que l'uneix amb escriptors d'aquest país i dels quals n'ha sigut el seu traductor a la llengua catalana (Foguerada d'agost).
A més de traductor, també és corrector i escriptor. Bé, aquest llistat d'oficis està incomplet, ja que aquest home és polifacètic perquè també ha participat en programes que fan de l'aprenentatge de la llengua un espectacle. Amb Elisenda Roca va fer a BTV Joc de paraules. Es descriu a ell mateix com un filòleg recreatiu, fet que podem comprovar en aquest esmentat programa i també en alguns dels seus llibres, com Perill d'extinció. 100 paraules per salvar i Rodamots. Deu anys fent «Cada dia un mot», i en la creació dels mots enreixats publicats al diari El País els quals tenen una funció recreativa tot utilitzant uns jocs de paraules admirables que t'obliguen a llegir la definició del mot un centenar de vegades. Tant aqusts dos llibres com els seus mots enreixats tenen, a més d'una funció recreativa, una de formativa, és a dir, mitjançant l'entreteniment i l'oci ens introdueix, gairebé sense adonar-nos en una lliçó magistral d'una classe de llengua, de la qual surts amb un bon regust de boca. I és que la millor manera d'ensenyar una cosa és gaudint mentre la realitzes.

Parlem de les seves obres. Les més destacades són Homeless i tot un seguit de reculls esmentats anteriorment de caire recreatiu (crucigrames...), tot i que la seva obra més coneguda és Aigua bruta, que va ser premiada amb el Premi de Literatura Científica, al 2006. Aigua bruta és, en afortunada expressió d’un crític i membre de l’Acadèmia d’Estudis Catalans, “la primera novel·la d’intriga etimològica en català”.

Pau Vidal, tot i no ser gaire optimista amb la llengua catalana, ja que afirma amb convicció que aquesta no té futur, té una simpatia especial que dóna, al seu pessimisme, un toc d'esperança per tal que tots els catalans reaccionem davant aquest fet, davant l'extinció de la nostra llengua, tot proposant-nos, de la manera més lúdica possible, aferrar-nos a ella i conservar-la. Podem concloure, doncs, que aquest filòleg ha donat de si mateix tota la seva "energia" per tal de contribuir a preservar el tresor més valuós d'una nació, la llengua. Ara deixa el torn a tots els catalans...

Garrepes Vs. Generosos!

Què t’atrau més, un garrepa afluixant els cordons o bé un generós del qual mai saps d’on surten les misses de les seves espectaculars festes? Segurament qualsevol preferiria anar amb el generós, ja que tothom sap que pagant, sant Pere canta, però no hem dit que el garrepa també es grata la butxaca? Tant si s’és garrepa o generós, tothom clava els ulls allà on les coses es paguen bitllo a bitllo, en el moment en què es veuen els diners, totes les altres coses perden importància i es converteixen en supèrflues. Ja ho diuen, que els diners mouen les persones i el món!

Article de Javier Marías

QUE NO ME ENTERO

La premsa és una cadena: primer de tot està el periodista, el màxim responsable, el que busca i escriu la informació al diari; després la direcció del diari en qüestió, que planifica la informació i la "revisa"; i finalment els lectors, el món. Seguint aquesta cadena, ens veiem obligats a fiar-nos de la informació d'una sola persona, el periodista d'aquell article o notícia. Vol dir això que aquesta persona sigui fidel a cada detall dels esdeveniments que tenen lloc a tot el món i no s'erri mai? Absolutament, NO. La imatge de la dreta reflecteix la visió que hem de tenir amb la premsa, és a dir, no creure en tot el que ens diuen, ja que pot estar equivocada, cosa que ens donarà una informació no verídica: hem de ser crítics.

Aquest article tan sincer de Javier Marías ens reflecteix això, la crítica que ell fa cap alguns periodistes que es mostren infidels vers la proliferació de les notícies, de tots els canvis i malinterpretacions que se li escapen al pobre periodista. Ja sigui la malinterpretació d'una sola i simple paraula o de tot un paràgraf, però qualsevol de les dues opcions pot fer que el lector no s'assabenti d'aquella notícia. I és el que li passa últimament a l'autor d'aquest text, que es troba envoltat de falsos amics i que els periodistes són incapaços de consultar en un diccionari el seu vertader significat.

Un fals amic és una paraula que s'assembla , ja sigui en l'escriptura o la pronuncació, moltíssim a una de la nostra llengua però que en realitat té un significat diferent al que ens imaginàvem. En són exemples les paraules sensible o realise de l'anglès i que signifiquen sensat i adonar-se, respectivament, al català, i no pas sensible i realitzar. N'hi ha milers d'exemples en totes les llengües, per això no és estrany que a vegades caiguem en la trampa, però per algun motiu existeixen els diccionaris de falsos amics, tal com diu Javier Marías. Tot és qüestió d'espavilar-se i posar ganes i volcar-nos a la feina que realitzem, i més si aquesta va destinada a un públic extens.

Però...una persona que critiqui la informació dels periodistes ha d'estar molt segura d'ella mateixa, ha de saber sobre allò que diu, ha d'entendre sobre el tema. Doncs és el cas de Javier Marías, ja que a més de ser escriptor, també és traductor, editor espanyol i membre de la RAE (Real Academia Española). Ens trobem doncs, davant una persona especialitzada en la llengua i els seus recursos i usos i que és capaç de contraposar informació i jutjar-la. A més de tenir una obra extensa de novel·les i relats, també en té una gran quantitat de col·leccions periodístiques (al diari El País), assajos i traduccions, cosa que l'enriqueix en la comprensió de diverses llengües.

Íngrid Betancourt, guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia 2008

Íngrid Betancourt va néixer a Bogotà, capital de Colòmbia, el 25 de desembre de 1956.
És una política colombiana, ex-senadora i activista anti-corrupció. Betancourt va esdevenir mundialment famosa arran del seu llarg segrest per part de la guerrilla de les FARC que la varen tenir retinguda entre el 23 de febrer de 2002 i el 2 de juliol de 2008, quan va ser alliberada per l'exèrcit colombià amb 14 hostatges més. El seu segrest començà arran de la campanya per les eleccions presidencials de 2002 en les que ella es presentava com a candidata pel partit verd. Malgrat les recomanacions del govern, Íngrid volgué fer un acte de campanya en una zona amb una gran activitat guerrillera. El seu segrest de 2321 dies fou àmpliament difós en gran quantitat de mitjans arreu del món, en part degut a la seva nacionalitat francesa.

El setembre de 2008 fou guardonada amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia en reconeixement de la seva fortalesa, dignitat i valentia pel seus anys de captiveri, tot i que també ha rebut molts altres premis i nomenaments internacionals.





Sens dubte, un grandíssim discurs. Ben diferent al discurs que Quim Monzó va elaborar per a la fira del llibre de Frankfurt, el qual el podríem anomenar anti-discurs, ja que ell mateix va deixar clar que la seva intenció no era fer cap discurs a la perfecció, sinó jugar amb les paraules, fer un "discurs" ben diferent i original i deixar el públic bocabadat i amb una sensació de diversió. En canvi, Íngrid Betancourt no pretén en cap moment fer un discurs de caire divertit ni entretingut, aquí les seves paraules s'omplen d'un aire molt més formal i protocolari. Jo, personalment, el definiria com un discurs molt emotiu, ja que no descansa ni un minut de donar les gràcies a la vida, d'haver sortit del seu pitjor malson, de tornar a veure l'esplandor del sol, de tornar a gaudir de la vida i sentir-se afortunada! Es comprova la gran força que tenen les seves paraules, capaces de commoure a qualsevol, ja que també va anomenant a gent del públic i li agraeix alguna que altra cosa. És un discurs sincer, i més que entretenir, l'objectiu és demostrar la seva immensa gratitut, tot i que tingui algunes connotacions com d'advertiment per a la civilització, ens vol fer veure el patiment de la gran quantitat de gent que segueix en captiveri i en unes pèssimes condicions. I és quan parla d'algunes de les seves experiències durant aquells difícils sis anys, com per exemple quan va patir la malària, i es complau amb la quantitat de gent que la pateix.
És interessant la comparació que fa entre la seva situació amb la d'alguna persona que ha travessat el desert i es troba, per fi, amb el desitjat oasi. Queda evident el fort sentiment de llibertat i gratitut.

L'exaltació de tots aquests sentiments són els que no trobem en les paraules de Quim Monzó, per tant, mentre Íngrid Betancourt és més directe i sentimental, el segon dóna prioritat a altres aspectes, així com la cultura catalana, i ho d'una manera més recargolada.
Tots dos discursos són diferents, és innegable, tot i ambdós pretenen donar a conèixer al públic els seus pensaments, sigui de la manera que sigui, mitjançant un do molt valuós, les paraules, que tots dos saben dominar a la perfecció. I és que aquests conjunts de sons combinats entre si donen sentit i són capaces d'emocionar o de divertir a qualsevol que les escolti.

[Les fotografies de la part superior són d'Íngrid Betancourt. La primera després del seu captiveri; la segona, durant aquest.]