Articles per a la secció de medi ambient

Aquí deixo alguns articles interessants sobre medi ambient. També he mirat l'enllaç que l'Enriqueta té penjat al seu blog i és molt molt interessant!

La reconstrucción de Haití durará una década

En una reunión de líderes internacionales celebrada hoy en Montreal (Canadá) el primer ministro haitiano Jean-Max Bellerive ha pedido ayuda a la comunidad internacional "para reconstruir completamente" el país.

No hi ha res com una bona companyia! (rodamots II)

Mai oblidaré la temporada que vaig viure en aquell petit però acollidor pis situat al bell mig de l'Eixample o, almenys, tots els individus que formaven part d'aquest, uns personatges amb els quals vaig compartir pis i que eren realment estrafolaris i inquietants que feien de la meva estancia d'estudiant, una experiència inoblidable. La Júlia era la més divertida, però també la més inestable! Mai sabies per on et podia sortir i quan em començava a tirar indirectes de qualsevol mena feia més por que una pedregada. L'Ignasi era el més espavilat, un noi d'aquells ben trempats que sempre anava recitant dites més velles que l'anar a peu amb el seu toc de gràcia tan característic que em va captivar des del primer moment. També recordo perfectament tots els nostres àpats nocturns de divendres nit -si és que no sortíem-, els quals duraven hores! Preparàvem torrades amb pà amb tomàquet amb embotits de tot tipus, a més de pizzes i plats variats que cadascú feia, seguits de les crispetes i tots els dolços que acompanyaven la pel·lícula de la setmana. Aquella nevera algun dia farà un pet com una gla, si tot continua igual!

A més d'aquestes fantàstiques anècdotes, el que em feia sentir feliç i com a casa era que tots tenien un cor com una casa de pagès, cadascú era diferent, però en poc temps me'ls vaig estimar com si fossin de la meva pròpia família.
Mai oblidaré l'expressió que en Pierre em va dir al marxar: "de segur que no trobaràs un pis com aquest, calent com un turró!", amb el seu accent francès que m'encantava. I és que era l'indret més ben escalfat i acollidor en què he estat mai, ja fos per la bona companyia o per les exel·lents característiques climàtiques de l'edifici. De totes maneres, jo em quedo amb la primera.

O tots o ningú (rodamots I)

A aquell falansteri només hi podies arribar per aire, és a dir, amb avió o algun altre aparell volador. Es trobava en un indret tan inhòspid i desconegut que els vaixells que intentaven la seva arribada es perdien i naufragaven; és cert que es trobava en una illa, però no es tractava d'una illa qualsevol, estem parlant d'una illa submergible que s'enfonsava sota les profunditats marines en qualsevol moment, fet que provocava la desorientació per als qui volien accedir-hi. Els creadors d'aquell falansteri semblaven trets del mateix pandemònium, la capital de l'infern, ja que per fundar aquest habitacle s'havien dut a terme uns plans maquiavèlics i purament ambiciosos. Només hi podien accedir 100 famílies, les quals havien de ser, obviament, benestants. Sembla irònic que aquests creadors haguessin promès tantes reformes en la societat del segle XVIII creant aquest tipus d'habitatges autònoms amb recursos suficients per a tothom i, finalment, més de la meitat de la població en quedés al marge. Fou una autèntica utopia per a la major part de la població, sobretot obrera.


El fet és que, des del moment que vaig assabentar-me de l'existència d'aquesta illa amb falansteri inclòs, he estat investigant la seva situació geogràfica, així com també la seva organització i funcionament. El meu major objectiu és descobrir el mecanisme de submergibilitat que utilitza l'illa, però ara per ara em conformo amb saber la contrasenya d'entrada a l'illa, que és l'estranya paraula quark...

La visita de la Marta Guitart

Gairebé tots els alumnes que ara estem cursant 1r de Batxillerat tenim aspiracions semblants pel que fa al nostre futur proper: anar a la Universitat, estudiar allò que ens agrada, intentar arribar a un bon lloc social i laboralment, etc. Cada individu es va creant la seva pròpia vida i va triant els diferents camins que se'ns presenten a mesura que passen els dies. Qui sap d'aquí dos, tres, quatre o deu anys què estarà fent, on estarà vivint, i sobretot, si serà feliç i se sentirà satisfet. Són preguntes sense resposta, obviament, però que no deixen indiferent a ningú.

Aquest passat dilluns una exalumna del centre i amb residència a Maçanet de la Selva ens va visitar per tal de fer-nos una xerrada a la classe de llengua i comunicació acompanyada de l'Enriqueta Camps. Es tracta de la Marta Guitart, una jove que va cursar el batxillerat humanístic, cosa que tenia molt i molt clara des de sempre, i un cop a la Universitat va fer la carrera de Traducció i Interpretació, a la ciutat condal. Aquesta última elecció, la de la carrera, li va costar molt de triar, ja que dubtava entre un parell més. Si no hagués triat la que va triar, sens dubte la seva vida hauria estat molt i molt diferent.

La Marta estudiava l'anglès i l'italià, tot i que li interessava molt més aquest últim, motiu pel qual va viure uns anys al país de la pasta i la pizza. Val a dir, també, que va participar en un intercanvi d'Erasmus a Anglaterra, cosa que li va permetre millorar molt el seu anglès i experiència que ens va recomanar a tots nosaltres.

Fins fa poc estava endinsada en un projecte d'elaboració d'un diccionari italià-castellà. Li van proposar col·laborar-hi i a acceptar el repte, ja que se sentia prou preparada i amb un domini d'ambdues llengües notable. Es va encarregar de les lletres A i C, i tot i que representi un baix tant per cent de tot el diccionari, vam quedar sorpresos amb tota la feinada que comporta. Quan va tenir acabada la seva feina, el document de Word on ho tenia tot ocupava unes 300 planes! Va haver de treballar molt dur, amb uns horaris molt flexibles però sacrificant caps de setmana, ja que cada cert temps la coordinadora li enviava les paraules que havia de traduir i li posava una data límit, entre tres o quatre mesos, aproximadament. Quan enllestia la feina li enviava a la coordinadora i aquesta la revisava i opinava, cosa que feia que la Marta hagués de fer alguns retocs. La part castellà-italià ja estava feta, cosa que la Marta va aprofitar per ajudar-se en algunes de les paraules italianes. A vegades es passava més d'una hora en l'elaboració d'una sola paraula! I és que no només havia de posar la traducció, sinó que també havia d'incloure la categoria gramatical, els usos de la paraula (si en tenia més d'un), el context en què s'utilitza, etc. Si obrim un diccionari qualsevol observarem que darrera les simples paraules s'amaga un munt de treball que algú ha de realitzar.

No obstant, la jove no s'empanadeix de tota aquesta feinada, un cop acabada n'està orgullosa i satisfeta i afirma que si li tornessin a proposar, la tornaria a fer sense cap mena de dubte! Això ho anomeno fer el que t'agrada, gaudir amb la teva feina, tot i que a vegades hagis de sacrificar petites coses i esforçar-te moltíssim, però penso que tot té els seu benefici, i no hi ha feina més bona que aquella que fas de gust, tot i que estigui mal remunerada. Jo, per exemple, m'agradaria moltíssim treballar en la coordinació d'alguna ONG, tot escribint articles relacionats amb aquest món, etc. I intueixo que no serà una de les feines més ben pagades, però, sincerament, no em treu pas el son.

El diccionari es publicarà l'any 2012, ja que tot el procés de publicació i l'enllestiment de cadascuna de les paraules és molt lent.

Bé, ara la Marta va treballant d'allò que li surt, per exmple fa algunes classes a l'Escola d'Idiomes, a Girona fa algunes traduccions, etc. Però té molt clar que, tard o d'hora, li arribarà una feina estable i amb la que se senti a gust. De moment ja en té prou amb les petites coses que li van sortint.

Veiem doncs, que amb el temps un munt de portes se t'obren, d'altres es tanquen, tot és qüestió de treure'n el màxim profit de tot allò que anem aprenent dia a dia, només així ens enriquirem i podrem seguir endavant satisfactòriament. I tal com diu una cèlebre frase, no hi ha dia en què no aprenguem res, si no ho fas, és que no hi ha hagut dia.

Per saber-ne més de...Joan Coromines

Joan Coromines i Vigneaux va obrir els ulls per primer cop a Barcelona l'any 1905. Fill de Pere Coromines i Montanyà, un polític catalanista molt crític autor de La vida austera, manual que Joan Coromines es va fer seu quan fou gran. Aquest últim, de jove va escriure una carta a Pompeu Fabra, el qual l'introduí al 1930 a les oficines lexicogràfiques de l'Institut.

Tota la seva vida estigué recorrent món i investigant la llengua d'allà on anava. El seu profund domini del català, el castellà, i l'occità, així com també de la romanística, la lingüística indoeuropea i l'aràbiga, el convertí en un dels principals lingüistes romànics reconeguts mundialment.
L'any 1939 s'exilià a Cuyo, Argentina, on ensenyà llatí i castellà. Més tard es desplaçà a Chicago, on va fer de professor fins a la jubilació.

Les seves constants bàsiques en la seva producció són la lexicografia, l'etimologia i l'onomàstica (topònims i antropònims). Les dues primeres destaquen per les obres Diccionario etimológico de la lengua castellana, i posteriorment el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana; quant a l'onomàstica, destaca l'Onomasticon Cataloniae, un recull onomàstic exhaustiu de les terres catalanes explicat des d'un punt de vista etimològic i lingüístic (els topònims recollits passen de 400.000 i es van publicar en sis volums).
Col·laborà, també, en le nomenclàtor de municipis catalans que adoptà la Generalitat de Catalunya.

Amb tot això, no és d'estranyar que Coromines rebés diverses distincions honorífiques, les quals reconeixen la immensa tasca que va dur a terme per a la consolidació de la llengua catalana durant el segle XX en tots els àmbits. Finà a Pineda el 1997.

No tot és qüestió de raó!

No sé ben bé per què, però allà on ficu el nas em surten amb que sóc un mestretites! Per exemple, l'altre dia vaig intervenir en una conversa entre amics de la universitat que parlaven sobre els intercanvis de diners entre amics i no sé què històries...i jo hi vaig dir la meva. La meva intervenció va anar més o menys així: Amb els amics ningú vol semblar garrepa, però quan es tracta de donar un econòmic cop de mà, tothom es fa l'enze. En sentir les paraules..."algú em pot deixar 1€ per...?" totes les persones semblen estaquirots. Sembla mentida que aquest tros de metall rodó amb números i la cara d'un terròs sigui capaç de controlar, moltes vegades, el nostre avar caràcter i, altres cops -i no pas pocs-, portar-nos pel mal camí.

Què me'n dieu? A que tinc raó?